El poema que he recitat davant de tota la classe és de Miquel Martí i Pol i s'anomena Parlem de tu.
L'elecció d'aquest poema no va ser gens complicada, ja que només llegir-lo em va arribar.
Aquesta poesia tracta de la mort, i crec que és un tema que la gent no tracta amb prou normalitat.
Nosaltres, com a futures mestres, el que hem d'aprendre és a tractar el tema amb senzillesa i naturalitat.
Mari Carmen Díez, al seu llibre Les arracades de la mestra (O com pensa una mestra en els infants, les escoles, les famílies i la societat d'avui) trobem un capítol que parla de la mort, i explica com el tracta ella a l'aula (capítol 5, Solament es viu una vegada). Tot hem de passar un procés de dol quan hi ha un mort, i s'ha de tractar el tema amb naturalitat davant els infants i acompanyar-los en aquest dolorós procés.
M. Carmen utilitza la quotidianitat per tractar el tema, tal com ens explica a la pàgina 32 El curs passat, cap al mes d'octubre, es va començar a parlar de la mort a la meva classe.
Aquest tema era una mena de tornada a la qual els infants han acudit una vegada i una altra cercant comprendre i assimilar aquesta realitat.
Per tant, veiem que s'han de tractar les morts properes amb la major naturalitat possible perquè així potser es veurà la mort com una cosa que ha de passar. I ajudaríem a passar el procés d'una manera més amena.
Per últim m'agradaria destacar un fragment del llibre de Mari Carmen de la pàgina 34, Si es tractés aquesta qüestió amb els infants, segurament els ajudaria a situar el que ha passat en la tessitura de normalitat que ha de tenir, a no sentir-se sols en l'elaboració del fet a manejar amb companyia els sentiments de llàstima, por i inseguretat que solen sorgir; seria optar per la via d'explicar-los senzillament el que ha passat, de dir les coses pel seu nom, de contenir-los i donar-los suport en la pena que senten.
Algunes de les sensacions que he sentit després de valorar la meva recitació són que m'ha ajudat a perdre una mica la por a estar davant de totes les meves companyes, ja que saber que totes estaven pendents de les meves paraules em posava una mica nerviosa, i en segon lloc he pogut controlar els nervis. Com que la portava molt preparada, a l'hora de recitar-la no he hagut de pensar en res, sinó que he deixat la ment en blanc i les paraules m'han sortit soles. Aquesta sensació ha sigut molt satisfactòria ja que m'ha donat una sensació seguretat.
El meu poema es troba en una entrada anterior, Parlem de tu - Miquel Martí i Pol
Llibres utilitzats:
- Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals
- Les arracades de la mestra, Mari Carmen Díez Navarro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada